Estimats, estimades, s'ha acabat el món!
De tant retallar un full se'ns gasta, de tant retallar el nostre món per nassos s'havia d'acabar!, o que us pensàveu?
Mireu, la fi del món a mi m'ha encantat, ha estat una cosa senzilla i ben feta, sense comiats innecessaris, sense grans catàstrofes naturals, sense grans efectes especials holliwoodinencs ( buf,quin gentilici!), una cosa normaleta...com la mida del meu...intel·lecte.
He estat pensant en això dels Mayas i tenien collons els tios, resulta que fan un calendari ,i de sobte el "científic" que el feia es cansa i pensa:
- Amb aquestes dates que m'he inventat ja n'hi haurà prou. Estic fins la fava!
És com quan fem molta escudella i congelem molt brou pensant que ens durarà sempre...no? Un dia arribes a casa amb ganes de sopa i t'acabes menjant un ou ferrat. Lo d'aquest home, el maya creator, és normal, a tots ens ha passat alguna vegada que hem estat un mica mal previsors i ens hem quedat en calces, no? Sinó fixem-nos en els amics de Bankia! o els nostres polítics! o alguns alcaldables!, o els ministres d'educació!, o la mare que els va parir!!!
Jo després de la fi del món he decidit seguir estimant, sense gaires condicions, sense contractes de per mig, sense esperar massa coses a canvi, als meus amics, a la meva filla, a la meva parella, a la meva família, a la meva bodeguera, al farmacèutic, als gin tònics, al bon vi i al no tan bo, però sobretot a no complicar les coses i a aprendre dels demés.
Aquest últim paràgraf ha volgut ser el missatge nadalenc d'aquest blogger.
Frase de la setmana( pensament): "S'acaba el món i jo en tanga"
Bon Nadal! ciutadans del planeta terra...sí, el de la fi del món!
dissabte, 22 de desembre del 2012
diumenge, 16 de desembre del 2012
Aula 25...un projecte ple de màgia.
Benvolguts amics.
Deixeu-me que estigui orgullós, deixeu-me uns moments de felicitat, deixeu-me que torni a creure en la gent encara que només sigui per uns dies.
Tot comença en una escola de Rubí amb el desè aniversari de la revista que edita, Aula 25. Uns mestres decideixen que seria maco pels nens i famílies editar un número molt especial per aquesta data tan senyalada. Comencen a posar-se en contacte amb persones importants del món de la cultura intentant implicar-los emocionalment.
La seva sorpresa és majúscula, quan comencen a respondre de forma afirmativa, engrescats per la iniciativa, fins a ser un total de 70 persones les que els hi envien un escrit, parlant d'educació, de música, en poques paraules...de màgia.
Teniu un gadget amb la revista digital Aula 25 un projecte fet per uns mestres plens d'inquietuds i capaços de motivar 69 personatges del món de la cultura i a un servidor (que sóc tot un personatge,je,je), perquè facin el millor que saben fer, escriure, sense més interès que donar un cop de mà a expandir la cultura, que falta ens fa, no?. Un exemple de la qualitat dels col·laboradors; Rosa Regàs, Elvira Lindo, Gerard Quintana, Ariel Rot, Angels Gonyalons, Carlos Goñi (Revolver), Lorenzo Silva ...val la pena, és un gran regal de Nadal gratuït, que tal com estan les coses...!
Javi estic orgullós de poder-me anomenar amic teu. Ets un autèntic crack. Gràcies per permetre'm aquest moment sensible...
No tinc cap dubte, que alguna editorial serà suficientment intel·ligent per editar en paper, el que podria ser el llibre solidari de l'any.
Avui sóc molt feliç.
Salut i música.
Frase de la setmana: "Farem cançons al Congo" (Laura & Gaël)
Deixeu-me que estigui orgullós, deixeu-me uns moments de felicitat, deixeu-me que torni a creure en la gent encara que només sigui per uns dies.
Tot comença en una escola de Rubí amb el desè aniversari de la revista que edita, Aula 25. Uns mestres decideixen que seria maco pels nens i famílies editar un número molt especial per aquesta data tan senyalada. Comencen a posar-se en contacte amb persones importants del món de la cultura intentant implicar-los emocionalment.
La seva sorpresa és majúscula, quan comencen a respondre de forma afirmativa, engrescats per la iniciativa, fins a ser un total de 70 persones les que els hi envien un escrit, parlant d'educació, de música, en poques paraules...de màgia.
Teniu un gadget amb la revista digital Aula 25 un projecte fet per uns mestres plens d'inquietuds i capaços de motivar 69 personatges del món de la cultura i a un servidor (que sóc tot un personatge,je,je), perquè facin el millor que saben fer, escriure, sense més interès que donar un cop de mà a expandir la cultura, que falta ens fa, no?. Un exemple de la qualitat dels col·laboradors; Rosa Regàs, Elvira Lindo, Gerard Quintana, Ariel Rot, Angels Gonyalons, Carlos Goñi (Revolver), Lorenzo Silva ...val la pena, és un gran regal de Nadal gratuït, que tal com estan les coses...!
Javi estic orgullós de poder-me anomenar amic teu. Ets un autèntic crack. Gràcies per permetre'm aquest moment sensible...
No tinc cap dubte, que alguna editorial serà suficientment intel·ligent per editar en paper, el que podria ser el llibre solidari de l'any.
Avui sóc molt feliç.
Salut i música.
Frase de la setmana: "Farem cançons al Congo" (Laura & Gaël)
dissabte, 1 de desembre del 2012
El dubte de viure
Benvolguts! Un cop més ens trobem en aquest batibull de paraules que m'intenta definir com a persona cada cop que clico per sobre del meu teclat.
Mireu, la vida m'ha portat a dubtar constantment, jo abans no era així. Recordo quan la mare em deia que si no me n'anava a dormir dora, el pare Noel no em portaria regals. Ho feia sense dubtar. Inclús quan els mossens deien que la masturbació provocava ceguera...aquí vaig començar a dubtar, perquè... Què volien dir? Què l' ONCE era una associació per desintoxicar els masturbadors compulsius?
El dubte, en el fons, em fa estar viu, m'ajuda a indagar per aprendre, a preguntar-me el perquè de les coses, a ser més humà. Per exemple, dubto molt que els ineptes que ens governen ens treguin d'aquesta crisi, sinó escolteu l'economista José Mª Gay El economista indignado, quanta veritat en tan pocs minuts. Quan l'home dubte aprén, si vol solucionar-ho.
De vegades he dubtat inclús de les persones que estimo, sí, encara que sembli inmoral, encara que no sigui gaire humà...o si que ho és? He après, o això m'agrada creure, que l'estima ja no es mesura amb la fidelitat que ens devem, sinó que són els actes els que ens acaben demostrant el que sentim pels altres.
El que si que tinc clar és que som capaços d'estimar, sens dubte. I això sí que ens fa ser humans.
El dubte que més em preocupa és fer-ho de mi mateix, i sense cap mena de dubte continuo sent aquell home de mitjana edat, grassonet i tremendament atractiu que intenta coneixes una mica més cada dia. Perdoneu, però no em queda cap àvia!
Fins la setmana que ve.
Recomanació: Pel·lícula francesa "Intocable".
Mireu, la vida m'ha portat a dubtar constantment, jo abans no era així. Recordo quan la mare em deia que si no me n'anava a dormir dora, el pare Noel no em portaria regals. Ho feia sense dubtar. Inclús quan els mossens deien que la masturbació provocava ceguera...aquí vaig començar a dubtar, perquè... Què volien dir? Què l' ONCE era una associació per desintoxicar els masturbadors compulsius?
El dubte, en el fons, em fa estar viu, m'ajuda a indagar per aprendre, a preguntar-me el perquè de les coses, a ser més humà. Per exemple, dubto molt que els ineptes que ens governen ens treguin d'aquesta crisi, sinó escolteu l'economista José Mª Gay El economista indignado, quanta veritat en tan pocs minuts. Quan l'home dubte aprén, si vol solucionar-ho.
De vegades he dubtat inclús de les persones que estimo, sí, encara que sembli inmoral, encara que no sigui gaire humà...o si que ho és? He après, o això m'agrada creure, que l'estima ja no es mesura amb la fidelitat que ens devem, sinó que són els actes els que ens acaben demostrant el que sentim pels altres.
El que si que tinc clar és que som capaços d'estimar, sens dubte. I això sí que ens fa ser humans.
El dubte que més em preocupa és fer-ho de mi mateix, i sense cap mena de dubte continuo sent aquell home de mitjana edat, grassonet i tremendament atractiu que intenta coneixes una mica més cada dia. Perdoneu, però no em queda cap àvia!
Fins la setmana que ve.
Recomanació: Pel·lícula francesa "Intocable".
dimarts, 27 de novembre del 2012
Una vida de prioritats...presumptament
Buf, quin cap de setmana!, i el que ens espera... A Mas li treuen 12 escons, a mi se m'acaben els cereals i no puc esmorzar, quina pu... Mireu, crec que a la vida tot són prioritats per en Mas els escons, per mi els cereals, per la meva estimada companya jo. És el que comporta ser responsable, no?
M'encanta la responsabilitat dels nostres governants, com comparteixen els nostres impostos, si és que a la vida s'ha de compartir tot, tot, tot... avui he sentit que l'alcalde de Sabadell també volia compartir comissions amb els seus amiguets i familiars -vaja, vaja- que murri el tio. Això sí, presumptament.
Quina gran paraula aquesta per definir si sí, o si no, si ets o si no ets, si t'agrado o no. Qui es devia inventar aquest mot?...algun corrupte, segur.
Llegint el diari del diumenge vaig trobar un article on una nena Palestina deia no voler més joguines, només volia que les bombes paressin d'esclatar al seu voltant! Veieu? Només prioritats i més prioritats! Mentrestant la meva filla lluita per tenir la nova Monster High de torn.
Estic fart de voler canviar el món presumptament, per què no ho fem? De veritat, entre tots, sense pensar en les nostres prioritats, només pensant... Val, només queda l'eterna pregunta: qui és el guapo que comença?
M'agradaria pensar que els meus alumnes no seran tan estúpids com jo, que educant-los en la llibertat de pensament no es deixaran manipular pel poder establert i buscaran sempre la necessitat de compartir vivències per canviar les coses quan sigui necessàri.
Per cert, m'agradaria recomanar el llibre d'una amiga, aprofitant això del tràfic d'influències que està tan de moda, ja sabeu... allò de compartir. És un llibre plantejat a partir de pensaments i sentiments durant un període de temps, en format diari. Es titula "Con tren al fondo" i la seva autora és la molletana Laura G. Broto. Porto treinta-sis pàgines de gaudi. Gràcies Laura.
Frase de la setmana: "Hoy los cisnes nadan sobre las vias" Laura G. Broto.
M'encanta la responsabilitat dels nostres governants, com comparteixen els nostres impostos, si és que a la vida s'ha de compartir tot, tot, tot... avui he sentit que l'alcalde de Sabadell també volia compartir comissions amb els seus amiguets i familiars -vaja, vaja- que murri el tio. Això sí, presumptament.
Quina gran paraula aquesta per definir si sí, o si no, si ets o si no ets, si t'agrado o no. Qui es devia inventar aquest mot?...algun corrupte, segur.
Llegint el diari del diumenge vaig trobar un article on una nena Palestina deia no voler més joguines, només volia que les bombes paressin d'esclatar al seu voltant! Veieu? Només prioritats i més prioritats! Mentrestant la meva filla lluita per tenir la nova Monster High de torn.
Estic fart de voler canviar el món presumptament, per què no ho fem? De veritat, entre tots, sense pensar en les nostres prioritats, només pensant... Val, només queda l'eterna pregunta: qui és el guapo que comença?
M'agradaria pensar que els meus alumnes no seran tan estúpids com jo, que educant-los en la llibertat de pensament no es deixaran manipular pel poder establert i buscaran sempre la necessitat de compartir vivències per canviar les coses quan sigui necessàri.
Per cert, m'agradaria recomanar el llibre d'una amiga, aprofitant això del tràfic d'influències que està tan de moda, ja sabeu... allò de compartir. És un llibre plantejat a partir de pensaments i sentiments durant un període de temps, en format diari. Es titula "Con tren al fondo" i la seva autora és la molletana Laura G. Broto. Porto treinta-sis pàgines de gaudi. Gràcies Laura.
Frase de la setmana: "Hoy los cisnes nadan sobre las vias" Laura G. Broto.
dissabte, 17 de novembre del 2012
Fast food, fast life
Hola, ciutadans de Catalunya!
Tranquils que no em presento pel dia 25,je,je. Com podeu veure aquesta setmana he buscat un títol més internacional per allò del marketing. Tot just començar, demano disculpes als filòlegs si l'expressió no és gaire correcte, sóc tan educat collons!
Cada matí quan em llevo, tinc la sensació de que la vida se'ns menja. Aquest frenètic dia a dia que ens fa descuidar les petites coses que realment donen la felicitat; un somriure, l'olor a cafè pel matí, la gespa mullada, una carícia, dir t'estimo, xerrada amb amics, jugar amb el teu fill, veure una peli al sofà acompanyat o sol tapat amb una manta, etc. Quan faig el recompte del cost que suposen per la meva butxaca aquestes coses i me'n adono que no passen dels zero €, em sento feliç!.
Amb això no vull dir que no m'agradi el llamàntol!, no!, m'encanta!,per cert, si aneu per la Boqueria i em voleu duu un bocinet..., però no el necessito per intentar ser feliç. Mireu, ser positiu en aquesta vida em costa el mateix que viure en una negror constant, que no farà més que transferir els pocs diners que em queden al compte corrent d'algun psicòleg.
Us volia proposar un exercici per fer aquesta setmana i si us funciona m'ho podeu comentar. Quan us desperteu pel matí i us mireu al mirall, veieu el que veieu, heu de pensar que sou molt bons, diria més, que sou els millors i sortir de casa marcant paquet o vulva segons la sexualitat de cadascú. Sóc grassonet tirant a "gordo" des de fa molts anys, alopècic i pelut des de fa menys, però aquest tipus de positivisme matiner m'ha servit en els moments més fotuts de la meva vida, aquells en els que no tens ganes de llevar-te i tot és fosc, ja m'enteneu.
Per finalitzar aquest bloc setmanal només demanar-vos que ens aturem!, sí, només de tant en tant, per recordar qui som, per observar als demés i per fer-nos conscients que encara que ens vulguin enfonsar la vida amb retallades de merda, desnonaments, pensaments polítics i crisis mundials, sempre ens quedarà en algun racó un motiu per tirar endevant i viure.
Ciao amics.
Frase de la setmana
Una nena de 6 anys tot sortint de l'escola, en el moment del lliurament als pares: "Aquella és ma mare Sant Jordi".
Tranquils que no em presento pel dia 25,je,je. Com podeu veure aquesta setmana he buscat un títol més internacional per allò del marketing. Tot just començar, demano disculpes als filòlegs si l'expressió no és gaire correcte, sóc tan educat collons!
Cada matí quan em llevo, tinc la sensació de que la vida se'ns menja. Aquest frenètic dia a dia que ens fa descuidar les petites coses que realment donen la felicitat; un somriure, l'olor a cafè pel matí, la gespa mullada, una carícia, dir t'estimo, xerrada amb amics, jugar amb el teu fill, veure una peli al sofà acompanyat o sol tapat amb una manta, etc. Quan faig el recompte del cost que suposen per la meva butxaca aquestes coses i me'n adono que no passen dels zero €, em sento feliç!.
Amb això no vull dir que no m'agradi el llamàntol!, no!, m'encanta!,per cert, si aneu per la Boqueria i em voleu duu un bocinet..., però no el necessito per intentar ser feliç. Mireu, ser positiu en aquesta vida em costa el mateix que viure en una negror constant, que no farà més que transferir els pocs diners que em queden al compte corrent d'algun psicòleg.
Us volia proposar un exercici per fer aquesta setmana i si us funciona m'ho podeu comentar. Quan us desperteu pel matí i us mireu al mirall, veieu el que veieu, heu de pensar que sou molt bons, diria més, que sou els millors i sortir de casa marcant paquet o vulva segons la sexualitat de cadascú. Sóc grassonet tirant a "gordo" des de fa molts anys, alopècic i pelut des de fa menys, però aquest tipus de positivisme matiner m'ha servit en els moments més fotuts de la meva vida, aquells en els que no tens ganes de llevar-te i tot és fosc, ja m'enteneu.
Per finalitzar aquest bloc setmanal només demanar-vos que ens aturem!, sí, només de tant en tant, per recordar qui som, per observar als demés i per fer-nos conscients que encara que ens vulguin enfonsar la vida amb retallades de merda, desnonaments, pensaments polítics i crisis mundials, sempre ens quedarà en algun racó un motiu per tirar endevant i viure.
Ciao amics.
Frase de la setmana
Una nena de 6 anys tot sortint de l'escola, en el moment del lliurament als pares: "Aquella és ma mare Sant Jordi".
dissabte, 10 de novembre del 2012
Sexe,crisi i la castanyera
Aquests dies he estat trasbalsat pels esdeveniments. El bombardeig que des de l'escola fèiem de la castanyada, la crisi que s'ha situat en les nostres vides sense ser convidada, unes properes eleccions i... el sexe.
Tot es redueix sempre al mateix, saber quan podrem passar una estoneta força agradable sense haver de pensar en res més. És clar, utilitzar el sexe només com a teràpia podria resultar ser malaltís però si ho justifiquem amb la castanyada... m'explico, qualsevol motiu per celebrar el que sigui sempre m'ha semblat genial.
Després d'anys d'estudi he pogut catalogar a la raça humana en dos tipus de persones: les ben, i mal "follades". Demostrar aquesta teoria és relativament senzill, només heu d'estar tot un trimestre d'abstinència i començareu a notar un neguit interior, que es transformarà en un procés urticari, per acabar dient coses del tipus"España va bien".
Acosteu-vos, us explicaré una història, un dia una nena roseta, alemana, volia manar, i a casa seva no la deixaven. Per tant va abandonar el si familiar per trobar algú que l'estimés com ella volia, amb sumissió. Va estudiar la carrera de polítiques i va conèixer diferents homes als quals va sotmetre, aquests homes anomenats europeus li van prometre obediència.
La nena ,que es va fer dona, no va gaudir mai dels plaers de la carn abans esmentats en aquest escrit, i això va provocar que el seu caràcter ja difícil es compliqués. La resta de la història, amb final incert ja la coneixeu.
Per acabar aquest bloc, que sembla estar prenent caire setmanal, us faré saber quina ha estat la frase de la setmana. Clàudia. 8 anys. Hora:diumenge al matí. A la televisió el 3/24. Surt la Merkel i la meva filla diu: "papa, aquesta dona és la castanyera?"
Fins aviat.
Tot es redueix sempre al mateix, saber quan podrem passar una estoneta força agradable sense haver de pensar en res més. És clar, utilitzar el sexe només com a teràpia podria resultar ser malaltís però si ho justifiquem amb la castanyada... m'explico, qualsevol motiu per celebrar el que sigui sempre m'ha semblat genial.
Després d'anys d'estudi he pogut catalogar a la raça humana en dos tipus de persones: les ben, i mal "follades". Demostrar aquesta teoria és relativament senzill, només heu d'estar tot un trimestre d'abstinència i començareu a notar un neguit interior, que es transformarà en un procés urticari, per acabar dient coses del tipus"España va bien".
Acosteu-vos, us explicaré una història, un dia una nena roseta, alemana, volia manar, i a casa seva no la deixaven. Per tant va abandonar el si familiar per trobar algú que l'estimés com ella volia, amb sumissió. Va estudiar la carrera de polítiques i va conèixer diferents homes als quals va sotmetre, aquests homes anomenats europeus li van prometre obediència.
La nena ,que es va fer dona, no va gaudir mai dels plaers de la carn abans esmentats en aquest escrit, i això va provocar que el seu caràcter ja difícil es compliqués. La resta de la història, amb final incert ja la coneixeu.
Per acabar aquest bloc, que sembla estar prenent caire setmanal, us faré saber quina ha estat la frase de la setmana. Clàudia. 8 anys. Hora:diumenge al matí. A la televisió el 3/24. Surt la Merkel i la meva filla diu: "papa, aquesta dona és la castanyera?"
Fins aviat.
dissabte, 3 de novembre del 2012
A la merda la crisi!
A la merda la crisi!
És el crit que em surt de dins del cor, de dintre meu, amb l'esgotament que em produeix escoltar cada dia la gent que... ens governa?
Mireu, ja sé que els canvis costen, però no entenc que costin tant... la meva família per exemple s'ha traslladat de domicili vuit vegades i encara busquen una novena, segur que ho aconseguiran. Aquesta mentalitat nòmada dels meus pares ha fet que tingui sempre un neguit de canvi a dins meu, que em fa no entendre que vulguin vendren's l' independentisme com la solució a la crisi. No necessito que ningú valori, el meu catalanisme, ni que ningú m'abanderi amb mentides de paper.
Abans d'independitzar-nos, cosa que podria valorar positivament, hauríem de pensar com hauria de créixer la nova Catalunya. El primer canvi que faria seria renovar la classe política; prou prínceps d'Shrek, prou bacons d'esquerres, prou ciclistes ecològics, prou dones feixistes amb bótox als llavis, prou nens pijos amb tendències franquistes, prou independentistes de postal...estaria bé trobar aquelles persones que, per una vegada, sabessin el què es fan, no?
Per exemple, tenim grans pedagogs a Catalunya que portarien l'educació allà on ens mereixem, tenim investigadors punters treballant a altres països perquè aquí no poden ni innovar com envasar l'escudella, gaudíem d'una indústria tèxtil potent que podria tornar a renéixer. En el país de Dalí, d'en Pau Casals, de Dagoll Dagom, de Montserrat Caballé, dels D.O, segur que trobaríem algú que fos capaç d'apropar la cultura al ciutadà.
Abans d'independitzar-nos hauríem, com diu la meva mare quan veu el meu pis, de fer neteja.
Nota: demano disculpes als artistes que per manca d'espai, i no d'interès, no han estat nomenats en aquest escrit.
És el crit que em surt de dins del cor, de dintre meu, amb l'esgotament que em produeix escoltar cada dia la gent que... ens governa?
Mireu, ja sé que els canvis costen, però no entenc que costin tant... la meva família per exemple s'ha traslladat de domicili vuit vegades i encara busquen una novena, segur que ho aconseguiran. Aquesta mentalitat nòmada dels meus pares ha fet que tingui sempre un neguit de canvi a dins meu, que em fa no entendre que vulguin vendren's l' independentisme com la solució a la crisi. No necessito que ningú valori, el meu catalanisme, ni que ningú m'abanderi amb mentides de paper.
Abans d'independitzar-nos, cosa que podria valorar positivament, hauríem de pensar com hauria de créixer la nova Catalunya. El primer canvi que faria seria renovar la classe política; prou prínceps d'Shrek, prou bacons d'esquerres, prou ciclistes ecològics, prou dones feixistes amb bótox als llavis, prou nens pijos amb tendències franquistes, prou independentistes de postal...estaria bé trobar aquelles persones que, per una vegada, sabessin el què es fan, no?
Per exemple, tenim grans pedagogs a Catalunya que portarien l'educació allà on ens mereixem, tenim investigadors punters treballant a altres països perquè aquí no poden ni innovar com envasar l'escudella, gaudíem d'una indústria tèxtil potent que podria tornar a renéixer. En el país de Dalí, d'en Pau Casals, de Dagoll Dagom, de Montserrat Caballé, dels D.O, segur que trobaríem algú que fos capaç d'apropar la cultura al ciutadà.
Abans d'independitzar-nos hauríem, com diu la meva mare quan veu el meu pis, de fer neteja.
Nota: demano disculpes als artistes que per manca d'espai, i no d'interès, no han estat nomenats en aquest escrit.
divendres, 2 de novembre del 2012
Gaudint de la inexperiència
Com a totes les primeres vegades de la meva vida sento un nus a l'estómac, em suen les mans i no sé ben bé com actuar. El full està en blanc i pel meu cap no deixen de passar idees confuses, sense massa claredat.
Crec que hauria de començar per presentar-me, o potser no... Segur que seria millor que anéssiu descobrint coses de la meva personalitat poc a poc, sense que es pedrés la màgia d'aquesta primera coneixença. El que sí que tinc clar és que aquest bloc vol ser un seguit d'experiències educatives, vivencials, humanes, sense més pretenció que la de comunicar.
La culpa d'aquesta nova inquietud a la meva vida la té un amic meu que, un bon dia, em demana escriure un article que enllaci l'educació i la música. Gràcies amic meu... o potser no.
Fins aviat
Crec que hauria de començar per presentar-me, o potser no... Segur que seria millor que anéssiu descobrint coses de la meva personalitat poc a poc, sense que es pedrés la màgia d'aquesta primera coneixença. El que sí que tinc clar és que aquest bloc vol ser un seguit d'experiències educatives, vivencials, humanes, sense més pretenció que la de comunicar.
La culpa d'aquesta nova inquietud a la meva vida la té un amic meu que, un bon dia, em demana escriure un article que enllaci l'educació i la música. Gràcies amic meu... o potser no.
Fins aviat
Subscriure's a:
Missatges (Atom)