A la merda la crisi!

A la merda la crisi!
És el crit que em surt de dins del cor, de dintre meu, amb l'esgotament que em produeix escoltar cada dia la gent que... ens governa?

Mireu, ja sé que els canvis costen, però no entenc que costin tant... la meva família per exemple s'ha traslladat de domicili vuit vegades i encara busquen una novena, segur que ho aconseguiran. Aquesta mentalitat nòmada dels meus pares ha fet que tingui sempre un neguit de canvi a dins meu, que em fa no entendre que vulguin vendren's l' independentisme com la solució a la crisi.  No necessito que ningú valori, el meu catalanisme, ni que ningú m'abanderi amb mentides de paper.

Abans d'independitzar-nos, cosa que podria valorar positivament, hauríem de pensar com hauria de créixer la nova Catalunya. El primer canvi que faria seria renovar la classe política; prou prínceps d'Shrek, prou bacons d'esquerres, prou ciclistes ecològics, prou dones feixistes amb bótox als llavis, prou nens pijos amb tendències franquistes, prou independentistes de postal...estaria bé trobar aquelles persones que, per una vegada, sabessin el què es fan, no?

Per exemple, tenim grans pedagogs a Catalunya que portarien l'educació allà on ens mereixem, tenim investigadors punters treballant a altres països perquè aquí no poden ni innovar com envasar l'escudella, gaudíem d'una indústria tèxtil potent que podria tornar a renéixer. En el país de Dalí, d'en Pau Casals, de Dagoll Dagom, de Montserrat Caballé, dels D.O, segur que trobaríem algú que fos capaç d'apropar la cultura al ciutadà.

Abans d'independitzar-nos hauríem, com diu la meva mare quan veu el meu pis, de fer neteja.

Nota: demano disculpes als artistes que per manca d'espai, i no d'interès, no han estat nomenats en aquest escrit.