Un dissabte a urgències

Amic /gues, no us preocupeu que estic bé. Un refredat m'ha tapat una oïda i no em deixa escoltar moltes de les tonteries que ens diuen avui dia.

Sempre m'ha costat anar al metge, sóc d'aquesta mena d'homes que no es decideix a compartir els seus mals amb els homes de la bata blanca. La qüestió és que veient que el tap de l'oïda no millorava, per art de màgia i que els mocs s'estaven convertint en una nova font d'alimentació pel meu jo, vam anar cap urgències.

A l'entrada una dona amable, no, no és broma, ho era i molt, em va demanar la targeta sanitària i a canvi de les dades em va encolomar una pulsereta rotllo Tibidabo, això prometia! Començava la gran aventura! Primera parada...la sala d'espera.

Has de mirar unes lletres i un número a una pantalleta, com a una rifa, has comprat un número i si et toca... et visiten!!! , je,je. Les lletres són les primeres dues de cada cognom. Això feia que les meves fossin ZACA, les d'una senyora RUME, el iaio del fons PECU, una nena molt simpàtica era la FEMA o sigui que estàvem el ZACA, la RUME, el PECU i la graciosa FEMA esperant que una espurna de sort fes que les nostres vides milloressin a base de gelocatils.

Com veieu, el nostre sistema sanitari vol potenciar la socialització entre les persones, perquè encara que la RUME no sigui gaire amable, com vols enfadar-te amb ella????, si és la RUME!!!

La veritat és que els serveis d'urgències han millorat, abans recordo que t'esperaves un parell d'horetes i veies un metge, ara, vas coneixent gent i et mouen de sala en sala perquè aquestes dues hores se't facin més amenes. Primer, la dona del mostrador i després a una sala. Més tard quan t'ha tocat la rifa abans esmentada i t'has acomiadat dels teus companys abreviats, una infermera et pregunta;
- Què et passa?
- Estic molt refredat des de fa 9 dies i tinc una oïda tapada.
Una broma sobre un termòmetre, un somriure i cap un altra sala d'espera...això sí, més petita i acollidora.

Menys mal que la meva parella estava amb mi en aquest gran viatge, sinó hagués perdut la noció del temps, ensordit per la meva malatia.

És estrany, com la llarga i desesperant espera et pot fer company, inclús amic temporal, d'algú que no miraries ni a la cara anant sol pel carrer.

Les persones tenim comportaments estranys i desquiciants quan comencem a perdre la paciència; pares que parlen malament a les seves filles, dones que et comenten amb tristessa les hores que porten esperant-se, persones que caminen inquietes d'un costat a l'altre, d'altres que despotriquen del sistema sanitari "nazional", mares i filles dormint en aquelles cadires de fusta imitada...etc.

Per cert senyor Wert, no vaig sentir gaires paraules en català durant la meva espera, ho està aconseguint, eh?, punyetero!...

Quan ja havíem perdut l'esperança un metge tret del club de la comèdia, em va dir que no tenia res greu, això sí embotint-me de medicaments per si la cosa es complicava...

Com veieu...tota una aventura que vivim tots gràcies a Rajoy Manostijeras, com li diuen els nens de la meva classe.

Ciao

Frase de la setmana: "Encara que siguis calvete ...si no ets envàs al groc no hi aniràs", però si a urgències carinyet!